llum i més llum...

(D'Imitació del foc, 1937)

2011-10-24T23:14:00.000+02:00

EN LA MEVA MORT

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.

Bartomeu Roselló-Pòrcel

Art

2010-03-18T21:01:00.004+01:00

Avui a classe m'han intentat explicar, per enéssima vegada, què és l'art. Mentre el professor, un gran sabi, ens donava la seva idea, la seva opinió, la seva argumentació i l'argumentació de molts altres, jo anava pensant (ja que ja havia sentit desenes de vegades "què és l'art") i em plantejava; si en algun examen em demanéssin què opin sobre l'art, què contestaria jo? Estava adelantant aconteixements, ja ho sé, però més val anar preparat a la guerra!

Lo primer de tot que m'ha vingut al cap és que l'art és una cosa personal perquè, tot mesclant teoria amb reflexió pròpia, m'he deixat endur per un pensament "Berckeleià" d'entendre el món, i per tant he considerat que l'art està dins les persones. Molts teòrics han dit que l'espectacle està dins l'espectador o que la poesia és la propia persona llegint un missatge. L'art es lliga molt a la filosofia (o epistemologia, per no generalitzar) idò, l'art va estretament lligat al coneixement.

Llavors, com que una cosa per analogia em portava a l'altre he pensat que l'art ha de ser com aquella definició que Aristotèlica diu: una revelació d'una experiència pròpia de valor universal.

Què genera una experiència pròpia? Una película, un poema, una novel·la, una obra de teatre, una cançó, una escultura...Sí, és clar, tot açò, però...(aquí ja he començat a botar raonaments, possibles contradiccions i fer demagogia intuïtiva amb jo mateix)...una conversa, un monòleg, un programa de televisió, una notícia, un paissatge, un llum que encens cada nit...

És curiós, segons el que m'han explicat, el que he après, novament per analogia, tot és art. Pens:

-L'art està dins de les persones, ergo li donem la forma que portem dins nosaltres.

-L'art parla en les coses...serà que les coses s'han de fer parlar, les coses parlen en si, el món són paraules!

-L'art són experiències pròpies de valor universal...quin és el valor universal que no tengui un matis que el faci local o personal???

L'art és el significat de tot, ho és tot, de manera simple o complexe; tot allò directe que té sentit: Un telèfon que sona d'una manera agobiant, una conversa amb el teu avi, amb el teu germà ( quina gran experiència!), una declaració d'amor, una sensació de llibertat llençant-se al mar, un poema de Timoneda, una cançó, un quadre impressionista, una noticia trista, un plat de s'àvia o una fruita que està madurant, tot açò proporciona la mateixa sensació que el que es considera art, fa la mateixa funció i el mitja és tant o més sincer, és imitació, és experiència.

He tornat a obrir ets ulls llavors, era a classe i m'estaven explicant cosa sobre la referència i la forma, molt interessant per cert. Esper que mai hem facin una pregunta de raonar sobre l'art a mi, crec que ho intent intuir, però no ho puc abarcar, com tot i tothom.

L'art és forma, significat i experiència. Punt i Amén.

Tot açò

2010-03-18T19:48:00.003+01:00

Tots duim es sol dins.

Falten filòlegs

2009-04-17T11:38:00.001+02:00

Diari El Punt:

8/04/09 02:00 - Magí Súnyer

Fa temps que s'avisa de la greu situació que es pot produir en els propers anys en el segon ensenyament per la poca afluència d'estudiants als estudis de filologia catalana. Fa unes setmanes es va explicar que a Tarragona no hi havia filòlegs en llista d'espera i que les substitucions per baixa de professor titular no es podien cobrir a temps. En la perspectiva d'abundants jubilacions durant la propera dècada, es presenta un panorama que, si per una banda sembla de felicitat laboral per als estudiants actuals, per l'altra hauria d'activar les alarmes per les conseqüències que aquest estat de les coses pot provocar. El problema no el tindrà ben bé la maquinària administrativa d'ensenyament, perquè, amb aquestes directrius pedagògiques que no donen cap mena d'importància a la formació acadèmica dels professors, si no tenen filòlegs hi posaran altres llicenciats o graduats; el problema serà de país. El problema ja és de país en l'actualitat, perquè la crisi del segon ensenyament és clara i greu. Si s'entra a l'abordatge en els estudis de llengua i literatura catalanes i es decideix que són impartits per personal no especialitzat, no tan sols minvarà la qualitat de l'ensenyament sinó que també es produirà una disminució de la consciència nacional en els professors més sensibles a transmetre-la, i la desnacionalització creixerà. Els coneixements de llengua i literatura catalanes i la situació en unes coordenades precises sobre la unitat de la llengua i les necessitats sociolingüístiques del país s'ensenyen als futurs professors en els estudis de filologia catalana. [...]

Tornarà a ésser.

2009-04-05T23:35:00.003+02:00

Com sempre en contra de tot pronòstic. Com sempre essent en contra de l'ordre. Com sempre pensant què serà(i no què voldrà ser), com actuarà per jugar amb es destí, i és que si no juga no té vida. Si no té vida no té problemes ni solucions, si no té problemes ni solucions no té tristeses ni alegries, si no té tristeses ni alegries, no pot tenir sentiments, si no té sentiments...Si no té sentiments no pot sentir. Si no pot sentir no s'ha creat, si no s'ha creat no és, i si ha estat, tornarà a ésser.

Noticia interessant del diari Menorca

2009-04-01T17:09:00.000+02:00

"Traslado desde la habitación"

Aterrizaje. La avioneta se posa en el techo del hospital Mateu Orfila, recoge al enfermo en un tiempo no superior a los diez minutos y retoma el vuelo sin parar los motores

Redacción Maó
El IB-Salut puso ayer en práctica por sorpresa un sistema de transporte sanitario más eficaz, rápido y ágil que los empleados y propuestos hasta el momento. Se trata de una avioneta especialmente equipada y preparada para aterrizar en techos como el del hospital Mateu Orfila y recoger al enfermo en su misma habitación.
La utilización de la novedosa avioneta Stupender 34HMO para un traslado a Son Dureta generó el asombro de usuarios y empleados del hospital, así como de las personas que se encontraban en las inmediaciones del centro sanitario a primera hora de la mañana. “Creí que había confundido el hospital con el Aeroclub”, declaró una celadora.

Se trata de un modelo especialmente concebido para este tipo de operaciones. Tiene un tren de aterrizaje preparado para posarse en cualquier superficie plana. Una vez en el suelo, de la cabina de la avioneta sale una escalera mecanizada y dotada de camilla que permite coger al enfermo por la ventana de su habitación, desde la misma cama, y sin tener que detener los motores.

Pese a la poca experiencia con este método, el traslado realizado ayer por la mañana fue todo un éxito. El piloto, que cuenta con el nivel B de catalán, explicó que el mal tiempo no fue impedimento alguno, puesto que las ruedas de la avioneta son antideslizantes y la cabina móvil se puede cubrir con un plástico de protección. “Cuando haya mucha tramontana, será otra cosa”, añadió.

El coste de la avioneta ha sido de 400.000 euros, para lo que el Govern ha solicitado un crédito. Ahora se buscan fórmulas para generar ingresos extraordinarios que permitan devolver cuanto antes este préstamo. Así, por ejemplo, la avioneta podría ser alquilada por los Amics de la Illa del Rei para facilitar la participación en el proyecto de recuperación de aquellas personas reacias a subirse a una barca. También podría ser contratada por los hoteles para prestar un servicio muy demandado por los británicos: transporte desde la misma habitación del hotel directamente a la hamaca de la playa y viceversa.

Bolonya esperarà, ho diu el govern!!!

2009-04-01T16:38:00.003+02:00

Avui matí m'han telefonat de cameva i m'ha dit mon pare, que és ver que s'ha aturat bolonya de moment i esperarà un parell d'anys més? Jo li he dit que no ho sé. Mire't El Mundo, m'ha dit...i he trobat allà.

Article El Mundo, Javier Roblez informa:

"Los estudios se deben sincronizar"

Esta es la frase con la que la ministra de educación i cultura terminaba ayer su rueda de prensa después de la decisión de Bruselas de subvencionar con más de 400 millones de euros los estudios superiores españoles i griegos; el motivo de tal ingreso, la adaptación del Plan de Bolonia que, según los eurodiputados por votación en la cambra de representantes de Estrasburgo, ayer consideraron que seria absurdo que se integraran al plan europeo las universidades de un país de forma indepentiente, ya que por ejemplo, universidades españolas como la Universidad Complutense de Madrid o la Universidad de Salamanca van muy atrasadas en referencia a la adaptación del plan i podrían ser eclipsadas por otras univesidades españolas que ya hayan aplicado el plan europeo, entre ellas, la catalana Pompeu Fabra i otras que se están integrando, como la Universidad de Barcelona i la Universidad Autónoma de Barcelona. El motivo de esta subvención es atrasar hasta tres los años de aplicación del plan Bolonia en las universidades Catalanas, Baleares i Valencianas i apresurar la adaptación a las Universidades que tuvieran el proyecto europeo encarado como un futuro más lejano. Se prevee que en 2013, todas las universidades que a dia de hoy no hayan adaptado el plan, empiezen, todas por igual , un proceso de adaptación que duraría hasta 2015, cuando el proceso de Bolonia ya sería de inculcación obligatoria. Los rectores de las universidades que ya estaban adaptando el plan lo ven con ojos críticos, ya que atrasa el progreso de su universidad, pero palia muchas heridas económicas ya que el dinero de Bruselas puede ser un buen aliciente de la buena aplicación del plan en tiempos de crisis.

El final d'una saga de centenaris menorquins

2009-03-29T12:42:00.003+02:00

Ahir va morir el tercer dels centenaris germans Riudavets Moll d'Es Migjorn Gran. Me sembla interessant aquesta notícia.

Redacció de Toni Seguí pel Diari Menorca (copiat de Menorca Digital 29/03/2009).

El fallecimiento de Josep Riudavets Mercadal a los 102 años, ocurrido en la madrugada de ayer en su domicilio de Palma, pone fin a una singular saga de hermanos nacidos en Es Migjorn Gran, entre 1889 y 1907, que arribaron a la condición de centenarios. Los otros dos hermanos, mayores que el fallecido, fueron Joan y Pere Riudavets Moll, quienes alcanzaron los 114 y 105 años, respectivamente.

Los hermanos Riudavets iniciaron en 1989, cuando los tres ya estaban inmersos en la vejez, un recorrido vital que se caracterizó por su singularidad. Joan Riudavets cumplió 100 años, aniversario que fue especialmente celebrado por sus familiares y vecinos de Es Migjorn Gran. A partir de entonces, el 15 de diciembre se convirtió cada año en una cita personal e ineludible del ilustre migjorner con la vida, al mismo tiempo que se convertía en un ejemplo de la vitalidad y sabiduría humanas. La fortaleza espiritual le catapultó hasta los 114 años, por lo que en 2004 se convirtió en el hombre más viejo del mundo.

Mientras tanto, el segundo de los Riudavets, Pere, siguió la estela de su hermano mayor y el 24 de octubre de 2000 cumplió los 100 años de edad. Desde entonces, la vida del nuevo centenario migjorner transcurrió de forma sencilla y tranquila durante otros cinco años más, hasta que falleció en 2006 a los 105 años de edad.
Finalmente, el tercer miembro de la peculiar saga familiar, Josep alcanzó los 100 años en enero de 2007, cuando ya habían fallecido sus dos hermanos centenarios. Josep celebró su aniversario en compañía de sus familiares y amigos en su residencia de Palma, lugar donde falleció ayer a los 102 años.

La longevidad de los tres hermanos Riudavets no pasó desapercibida para la comunidad científica. En abril de 2002, Susana Balcells y Daniel Grinberg, profesores de Genética de la Facultad de Biología, de la Universidad de Barcelona, realizaron un estudio genético de la familia Riudavets, puesto que Joan contaba 112 años, Pere tenía 101 y Josep había cumplido 95. Años después, el estudio revelaba que el secreto de la longevidad estaba ligado a los hábitos de la vida, mientras que descartaba alguna relación con los condicionantes genéticos.
Por otra parte, Joan Riudavets quedó inmortalizado en un libro editado en EEUU junto a las personas más ancianas del mundo.

Cronos

2009-03-28T20:21:00.003+01:00

Goya

Es temps inventa àtoms de colorins.

2009-03-25T19:27:00.004+01:00

Dins s'estudi, que està tancat, defora fot un poc de fred, mir vídeos des youtube i he de fer tres treballs de sa carrera. Me'n he adonat compte, hi ha gent qe li agrada estar fet pols, tenir els calçons encartonats i anar fet un guarro, dur ses mans plenes de most i anar amb un bon cerol, fer botar cavalls, retrobar sa gent. Vull que es repetesqui un altre estiu a menorca, com quan poses una cançó una altre vegada i no te'n canses mai. Però només som un andros, i no puc fer anar deveres es "temps". Vull sentir sonar es primer toc de fabiol. Ara, amb sa feina aquí davant pens amb melangia però amb alegria en tornar a passar pes tubu diví de s'estiu, i quan acabi tornar aquí, on s'enyora s'estiu com allà enyoraré en s'hivern. Sort que ses coses són cícliques, i tornen, però de mentres, m'esper amb dinamisme i aquí, ara, fora de ca meva, recordant amb alegria plor gotes de gin.

Haikú

2009-03-22T11:27:00.004+01:00

Només s'estima
allò que no es pot tenir:
M'estimo la vida.

-(no perquè no la tengui, sinó perquè no l'entenc, és polida i impalpable moltes vegades, açò la fa tan mel)-

Adrià Pons Pons

Es dia després.

2009-03-19T18:39:00.010+01:00

Res, d'avui poca cosa a contar, ses notícies els he vist bastant fidels, no mho esperava. Vam passar tots ahir una nit xunga, una nit emotiva, amb molta por. Avui ho he contat as meus pares, es veu que surten declaracions meves a s'Ultima hora i ho han sabut sí o sí.

Los enfrentamientos entre policías y estudiantes ocurrieron durante toda la mañana, primero en las calles colindantes a la Plaça Universitat y después en Diagonal, Balmes y Palau Robert. El menorquín Adrià Pons, estudiante de Filología Catalana, relató: «No he podido entrar en el edificio de la facultad y no he recibido un palo y un botellazo por muy poco».

(m'agrada mostrar s'orella!)

Bé qüestió, manifestació d'avui matí casi sense problemes, no se'n han sortit amb la seva però, seguirem remugant. He vist na Celia amb es braç enguixat, en Rubén que fa 8 anys que viu aquí no ho havia vist mai. Tot molt estrany i surrealista. Sa policia està per defensar sa gent, no per atacar-la.

UN VÍDEO: clickar damunt.

Un altre, des matí.

Na Marina d'Eivissa mha passat 4 fotos fetes d'ella ahir. En posaré un parell amb es teu permís, Marina. :-)

Per paga m'acab d'enterar que han condemnat a en Durán a presó, quan NO HA FET RES IL·LEGAL QUE S'HAGI PENAT FINS ARA.

Es Mossos peguen mossos.

2009-03-18T23:39:00.020+01:00

Estic a casa, davant s'ordinador, es dits encara me tremolen un poc. Hi ha helicòpters, se'ls pot sentir de per quasi tot Barcelona. Des de sa finestra de s'estudi encara es reflexa es blau de sa sirena de ses furgonetes que hi ha as meu carrer. Visc devora plaça Sant Jaume i m'ha costat lo meu poder tornar a ca meva sense un ull blau. Ara explicaré com ha estat es dia d'avui, 18 de Març de l'any 2009. Amb aquest escrit no vull fer-mè s'interessant, ni vull creurer-mè es protagonista d'una festa, ni vull anar d'heroi, tot i que avui n'he vists molts. Només vull explicar es meu testimoni d'un dia que sa gent d'aquesta ciutat recordarà, un dia molt intens també per jo. Faré una narració en primera persona de què ha estat per jo es dia d'avui. Faré una mica de crítica, però sa justa i sobretot tampoc no me vull omplir sa boca i, tot i que molts me coneguin, no exageraré, perquè lo d'avui no es pot exagerar.

Avui jo tenia classe a les 10 des matí, vol dir que m'he aixecat a les 9 i berenant berenant a les 9 i mitja he vist pes "Matins de TV3" com trèien sa gent de sa facultat, a cops de porra, he quedat sorpres, sobretot en veure que as cap de mitja hora jo hauria de ser allà fent classe de literatura renaixentista catalana. Últimament passen coses molt estranyes a sa facultat i pensava que açò, tot i veure sa magnitut des fets que havien succeït, doncs no seria cap cosa que no hagués vist. Idò no. Arrib a Plaça Universitat escoltant música per s'MP3 i me trop tots es meus companys a s'acera i sa porta per entrar tancada. També hi havia uns quants mossos i professors, i periodistes, i algún curiós. Parlant amb es companys m'he informat que pes matí, almenys, no hi hauria classes. Que quedaríem tots a les 12 per veure què passava. M'han informat del què tothom ja sap, el que havia vist per la televisió, els Mossos acrivillant i destroçant les costelles dels qui feien quatre mesos que ocupaven la facultat. Llavors hem anat a veure què passava exactament, a informar-mós, a sa porta de matemàtiques, allà mateix, on hi havia sa presentadora des Matins de TV3. Sa questió és que he sortit per sa tele i tot, amb posició ben normal, sense fer s'ase i açò ja ha provocat ses primeres telefonades de sa mamà i na Carme(-que no te fiquis amb embuis, que vagis al tanto, vés viu Adrià...).

Sa qüestió és que després he anat amb en Guillem, na Laura i na Marta a fer un cafenet perquè passés es temps i així, veient sa Plaça Universitat tan fluïda com sempre ha passat es temps fins a arribar a les 12h. Allà s'ha girat tot per jo. Hem anat a veure si surtia algú a donar-nos explicacions, que mos diguéssin perquè pagàvem matrícula si a ses aules i seien es Mossos en vès de noltros. Quan tot estava tranquil m'he atracat a sa porta, a un metre des Mossos per mirar què passava. Han començat ets insults cap a ells. Aquets mateixos, amb casc i escut han tret sa porra de sa funda i en un moment determinat s'han posat a repartir (per ordre de vés a saber qui) llenya entre es que hi havia, jo estava a un metre d'ells, repetesc. He corregut, mitga Plaça Universitat, veient com es periodistes corrien devora jo, càmeres amb es cables enrevoltats entre ses meves cames, amb sa policia a dos o tres metres darrere meu, arrasant amb lo que trobàven.

He vist, ben devora meu, companys meus de classe caure en terra i ser víctimes de durs cops a ses cames sobretot i també a s'esquena i es braços. Molts no han pogut seguir caminant, jo corria, com molts. Alguns aixecaven els braços en senyal d'inocència i en un moment determinat eren sorpresos per un cop de porra que no se sap a què venia. Allà ha començatat sa meva ira, es meu odi. Estava en contra de Bolonya però lo que he vist només avui matí supera de llarg sa injustícia. Llavors, amb sa policia a uns 20 metres ens hem aturat, hem tret els llibres i ens hem posat a cridar -"Mossos fora de la Universitat","Perquè porteu el casc si no teniu cervell","Els fills dels mossos a la Universitat, perquè no acabi com el seu Papà"...-, ens hem assegut a Gran Vía amb carrer Aribau i allà ens hem estat una estona. Llavors hem partit cap amunt, a mitja partida ho he deixat, me'n he anat a dinar amb la notícia posterior que els que han seguit han estat dispersats per l'Eixample a cops de porra també. Repetesc que jo només volia entrar a fer classe de Renaixement, que duia ets apunts al dia i havia repassat.

(14:00-18:30 h. -He dinat de peix amb mahonesa a ca na Marta i he anat a donar classe de repàs a en Carlos)

Davant sa incredulitat de lo que ha passat as matí, veient que tot el que havia passat a la meva facultat amb els que hi volíem entrar a fer classe he decidit anar també a la manifestació il·legal que s'havia muntat per avui a les 20:00h. Entri-entri me'n he assebentat per familiars i amics que he sortit avui migdia a vàries televisions autonòmiques i nacionals (cosa que també me feia il·lusió, TV3, Telecinco, Antena 3...). Ara començarà la part dels succesos de la tarda.

Haviem quedat a les 20:00 amb en Lluis Moll i en Xinu a Plaça Universitat, tenia ganes de veure'ls (bon incís) i m'he torbat allà a altres companys menorquins de sa Balmes; Lara, Catrin, Iñaki, Gorka, i na Marina, d'Eivissa, que ha viscut amb jo aquest matí tot es tema des dessallotjament i sa tancada, amb sentit literal, que ara si han fet els Mossos. Un diari de ses illes ens ha fet una foto i una petita entrevista per sebre com ens ha anat a els de "Ses Illes" es tema d'avui matí que tant ressò periodístic ha tingut. Més endevant he hagut de contar a molta gent (repetesc, no ho dic per fer-me es xulo, és lo que he viscut i per avall) es tema des matí perquè molta gent no hi havia estat. No sé quants devíem ser es matí, uns 1000 talvegada, però pes capvespre, veguent ses notícies tothom i tenien en compte que sa manifestació des capvespre no era en contra de Bolonya sinó en contra de sa violència policial, a les 20:15 a Plaça Universitat hi havia molta gent; estudiants d'altres facultats i d'altres universitats, professors, homes-ciutadants normals(vull dir desvinculats de la universitat), pares amb els seus fills, grups de jubilats, etc, que havíen vist què havia pasat el matí i es volíen solidaritzar amb els estudiants de la UB de filologia i matemàtiques sobretot, i molts altres, que havíem rebut aquell tracte tan especial feia unes 10 hores. M'ha agradat molt veure tanta gent.

Hem sortit i hem arribat a Plaça Universitat i hem anat Pelai avall amb en Miquel i en Lluís. En principi els Mossos, pel fet de ser una manifestació il·legal ens tancàven el pas, més endevant ens han deixat seguir fins a Plaça Catalunya on he vist, des de lluny penjant una pancarta, com sa policia carregaba contra els manifestants, sempre pacífics, que volíen baixar Rambles avall. Hem fet arrere darrere es pànic, a corregudes. Llavors hem seguit fins a Portal de l'Àngel on els Mossos ens han tancat també el pas i hem hagut de quedar asseguts en terra "filosofant" amb ells. La premsa ens era aclaparadora, es flaixos intensos cap a la meva cara, no perquè em digués Adrià Pons Pons, sinó perquè estava devora ells i per avall, alguns fotografiant es meu llibre "d'Història i mite del Rector de Vallfogona".

Llavors hem seguit fins a Urquinaona on he trobat a na Celia, en Rubén i en Robert, perdent en Xinu i en Miquel, que els he trobat un poc més endevant, com també na Helena, tots comentant lo de sempre; no té nom, que fort...i arribant as carrer que va de Via Laietana a Plaça Sant Jaume hem trobat es Mossos, més Mossos que mai, espernat-nos a l'entrada de la Plaça, com si haguéssim de ficar una bomba adins. Llavors ha començat el silenci i la indecisió fins al punt que uns herois s'han dedicat a anar cap endevant fins a rebre cops de porra que s'han intensificat quan els Mossos ens veien al damunt, guanyats, al damunt. Jo estava a pocs metres, rall de 2 o 3 meres, i llavors a començat la càrrega forta. Tothom corrents, allà mateix, tothom atrapat, sense poder sortir, m'he apurat molt. M'han empès i he caigut a terra, m'he obert es genolls, això no és res, i quan m'he intentat aixecar tenia un Mosso que me calçigava ses cames mentres ventava a un que hi havia devora jo. S'alè des seus crits de dolor me feria sa cara. No me podia aixecar, tothom cridava i corria. No sé com no he cobrat, supòs que perquè érem molts, i hem corregut cap al carrer Princesa, sense aturar de córrer, ens perseguíen, per un carrer estret-estret, un grup de policies, corrents, as quals no havíem fet res. S'han aturat, m'ha vingut un al·lot plè de sang a sa cara i m'ha donat sa seva estelada; -jo no puc córrer més, m'ha dit.

Llavò es Mossos han tornat a atacar, ara amb furgons, en Lluís i jo havíem perdut en Miquel, el cercàvem entre sa gent que coixetjava i seguia cridant mentres noltros cridàvem; Miquel!-. No sabíem, després de tota sa gent que havia pres mal, com estava. Llavors, l'hem trobat, i sa policia tornava, corrents tots, per carrerons, per intentar despistar, però a cada carreró un furgó, o dos, o 20 policíes, venint correguents, cap a noltros, amb ràbia acumulada, arreplegàven sense judici a qualsevol que fós as carrer. Hem seguit corrents, els he perdut i no els he vist més. Sentia sirenes darrere jo o veia un grup de vint Mossos que venien a pas quadrat, però corrents, sense veure'ls-hi sa cara, tot entonats i estufats; anava sortejant carrers des barri gòtic-la ribera i a cada carrer que arribava trobava gent, loca, corrents, i policies darrere, ventant, els furgons començaven a anar més ràpit. He trobat uns altres manifesants, (companys de fuga) i junts feiem barreres de basura, de contenidors, de cartons, de bosses de fems, haviem d'aturar es furgons que òbviament van més ràpid que una persona que fa vint minuts que corre. Hi havia fiets de 10 anys corrents, que no podíen més. Jo tenia allò que en diuen "flato", no podia córrer més, però a cada carrer, a cada cap de cantó, un grup, mínim de 6 o 7 policíes, que ens esperava o ens perseguia. No sabia per avont m'havia de fotre, era com una espècie de guerrila, córrer per no cobrar, i es qui te pot ventar hi és per tot, i va armat i no pots fer res.(Sona molt a pel·lícula però és cert). Estava perdut enmig des barri gòtic, amb companys, gent que no coneixia de res, qui mus donaven suport, ànims, m'ha agafat plorera. He sortit de Arc com per art de màgia a Arc de Triomf i dos furgons venien cap on érem. No podíem més i he vist, m'hi hagués ficat segons com, dins un contenedor d'obres, tot i que estava plè i hagués estat absurd, però no podia més, es carrer estava buit, llevat de noltros, que ja anàvem tots sols, i no volíem pegues.

Llavó, amb es colso i es genolls un poc pelats, regirat a no poder més i amb s'adrenalina dalt de tot, una mescla rara de sentiments, he telefonat a na Laura, i li he fotut es rollu que vus fot jo ara. També he telefonat na Marta, a sa que mentres rallava per telèfon, ja a la Catedral, devora ca meva, han tornat a venir uns Mossos i n'Adrià torna a córrer davant ses sirenes, ja que allà quedaven manifestants. Per arribar a casa he hagut de córrer un poc, visc devora Plaça Sant Jaume, ja he dit, i després de córrer mig minutet més davant es Móssos, he arribat tot sol a ca meva, des d'on escric ara açò, veguent, encara, es llum blau des furgons per sa finestre i indignat consultant sa premsa digital lo que arriba a dir. ja veurem demà sa tele, sa qui té sa opinió més transcendent. De moment El País diu que de tot açò hi ha 15 Mossos i 3 estudiants ferits. També diu la policia que: El dispositivo especial preparado por los Mossos para la noche tenía como objetivo evitar incidentes. El director dijo que los agentes "cumplieron las directrices".Tots innocents, llevat des 4 o 5 de sempre, ens han perseguit i ens han fet mal. Homes i fiets, Dones i fietes, gent gran, embarassades, tothom corria davant aquesta gent.

Es pròxims dies parlaré de sa premsa i de com acabaran aquestes jornades.

Bé, semblrà molt exagerat, a lo millor poc interessant per alguns i un cuento per uns altres, n'hi ha que tenen coses a contar d'avui i d'açò més interessant que sa meva experiència, però jo necessitava pair tot lo que he viscut avui, un dia en que m'aixecava per anar a fer Renaixement i ha acabat com ha acabat, amb un poc de mal de quan m'han calçigat, es genolls pelats, i un experència un poc angoixant però que podré contar as nets, segur que no amb tanta nitidesa com vos ho cont ara, seràn altres temps, o no? Açò pensavem fins ara i jo no em pensava que en plena socialdemocràcia i pesudosocialisme pasaria açò en una ciutat com aquesta. Des de luego, bona l'han liat en Maragall i en Dídac Ramírez, mus en recordarem d'ells.

Fins demà a les 12:00h a Plaça Universitat!

el temps és no ser

2009-03-14T12:56:00.022+01:00

Visc i visc, i encalç una vida
que s'encalça a si mateixa,
com dos cans qui juguen.
I don voltes, sempre, allà mateix.
només gast "enterra".

Diven que en jo passa es temps,
però jo no me'n entèm,
-demà no t'ho diré-
i estic dins un present
qui no s'acaba mai.

I talvegada un dia,
que n'hagi estat entès
que som equivocat
-com el Quixot dins es llit-
no perdré la llibertat,
només hauré transigit.

I sempre estic fent ombra
as meu rellotge de sol,
que tenc dins es cap;
aquí avont tot es mou
i tot està aturat.

Adrià Pons Pons

Açò passa quan no vols fer treball de Maragall, que t'avorreixes i penses...i sa veritat amb es treball den Maragall és que es temps me menga! dimarts, no!

L'avi

2009-03-13T23:40:00.005+01:00

Perquè amb 81 anys feia temps que no es sentia tant viu, no balla, però riu i canta!

Tot i que aquí només en mostr un, es meus dos l'avis són sa imatge viva des pas des temps i de lo que comporta ser aquí, viu, en aquestes alçades. Açò comporta ser més, burlar-se quasi de Déu, riure, cantar, recordar, ser feliç, mirar-se per damunt s'ombro es pas des temps. Viuen es temps, es seu present d'ara com el van viure fa 50 anys, perquè no importa sa edat ni es moment, sinó sa voluntat. Recordar i haver viscut és com una eina més, és es més preuat tresor per viure i palpar es present fornint as que haurem de viure es futur, tinguent en compte que ells, "lavis", en tant a enginyers d'aquest futur (noltros com a treballadors) hi esdevindran presents i podran veure des del cel que aquest és encara es meu món. Són sa imatge viva de s'eternitat de s'ésser humà, perquè anihileixen es sentit des temps.

Mentres es temps mos vol devorar dins s'oblit amb sa seva fòrmula inpalpable, l'avi me demostra que es temps es pot combatre perquè està dins sa nostra ment, és a dir, dins sa nostra voluntat. I no tem sa mort, perquè encara no sap què és.

Adrià Pons Pons

Estimar

2009-03-13T00:52:00.009+01:00

És...incertesa, felicitat, desconeixement, pèrdua, odi, esperança i desesperació, cuidar, somiar, alegria i tristesa, inexplicació, absurd, afirmació i dubte, indecisió, llanguiment, optimisme, sinceritat, experiència, monotonia i emoció, salut i malatia, anarquia, entendre, parlar, pensar i distreure's, riure, encaptivar, plorar, presó i llibertat, soledat i companyia, escola, respecte, humanitat, absença, plaer, improvització, fred, autorepresió i creativitat, amor, dependència, sofriment, companyerisme, reflexionar, relació, dubte i coneixement, assoliment i consolidació, comfiança, treball, naturalesa, avorriment i intensitat, comprensió, racionalització i vitalisme, por, nervis i tranquilitat, ortodòxia i heterodòxia, paciència, cap i cor, passivitat i actuació, virtut i pecat, vida i mort, moltes coses, un dogma.

Adrià Pons Pons

El poder de ser viu

2009-03-11T23:19:00.003+01:00

Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s'arrela
i obre la copa en l'espai.

[...]

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se't cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat."

(Joan Maragall)

Per a en Tomeu, que m'ha fet reflexionar molt sobre el simple fet de VIURE.

Diada de les Illes Balears

2009-03-01T11:40:00.009+01:00

Balear, illenc, de ses Illes, mallorquí, menorquí, eivissenc....es veu que açò no ho teim massa aclarit, i no és casualitat, som un poble fort amb una consciència fluixa. Poques vegades he sentit dir -Visca ses illes!- o-Visca ses balears!- Tenim la mar per enmig, però açò no deixa de fer-mos un poble, amb una llengua i una cultura en comú, que en dies com avui, oblida pràcticament que és festa, i molt més si és diumenge (perquè entre setmana sa gent se'n enrecorda ja que no ha d'anar a fer feina).

És cert que tenim algunes particularitats, tenim consells insulars, diades insulars, i un nacionalisme que sempre deriva cap a la insularitat, el catalanisme o l'espanyolisme, oblidant-nos que tenim molt passat en comú en les illes, i que, tot i que a molts els hi ho sembli, l'esdevenir i la importància com a comunitat autònoma no és cap tonteria. Varem compartir una època esplendorosa com a foners, com a megalítics, com a guerrers mercenaris per tot el mare nostrum, varem ser romans tots, i saraïns, i catalans, i llavors integrats a la corona espanyola, i tot i tenir diferències en alguns casos històrics, o rivalitats polítiques, crec que en aquest temps de democràcia, en que podem dir el que volguem, ens escoltin o no, ses Illes hauríem de recuperar aquest caràcter nacional i esdevenir un poble que, per falta de veu, està deixant que els demés li clavin les urpes.

La meva reflexió vé donada, com ja he dit, pel fet que avui, dia 1 de Març, es celebra el que seria, suposadament, el dia més gloriós en la història de ses Illes, és a dir, una firma d'un pacte centralista per part de quatre dirigents centralistes incompetents(Cañellas, Matas,..) i amb quatre permisos per fer-nos callar la boca i sentir-nos tant espanyols com el Rei. Crec que ses Illes podem donar per més, crec que tenim més devenir històric com per comformarmos amb el que ens diuen des de Madrid, la capital d'un estat que ens ha près la consciència com a poble, com a cultura i que també ens prèn el pèl econòmicament (som la comunitat "espanyada" més perjudicada en el balanç fiscal, ja es sap).

Per tant, crec que avui, dia oblidat per molt de illencs, és un dia per reflexionar i pensar si realment som el que hauríem de ser, QUATRE ILLES, UN PAÍS, CAP FRONTERA.
PD: l'escut es mostra en barra blanca com a reivindicació en contra del gonellisme que van fer els autonomistes(si així se'ls pot anomenar) per unir la idea de les illes amb el seccecionisme blaverista en contra de la cultura catalana. Està documentat que abans i originàriament, la barra travessera de l'escut era inexistent o de color blanc més tard, adoptada per Jose Maria Quadrado.

Un altre malalt d'Amor

2009-02-23T23:03:00.008+01:00

He trobat en Pere Serafí un poeta que m'ha fet canviar d'aura respecte Ausiàs March en segons quines coses que ja em tediaven d'ell, però he trobat que comparteixen, entre d'altres coses, el que m'agrada més de March, l'Amor Amor, no em deixeu trist e adolorit. Sortosament a la carrera he coincidit amb aquest poeta grec de naixement, català de conreu que, tot i no ser tractat com un dels grans, tracta els grans temes que des de que l'home és home, des de que és sàpiens (i des de que és lòquens per tant) han predominat dins la ment de tot ésser irracional, humanificat.

SONET

A Déu graesc que só desenganat
dels fets d’Amor, puix van tots al revés
del que pensí i de lo que em promés
quan fui per ell en sa cort acceptat.

Prometé’m molt, ab mostra de bon grat,
en aquell jorn que en son poder fui mès,
i, amant sens fi, no he trobat jamés
a mon voler ninguna igualtat.

Molt clar conec que só estat decebut,
perdent mon temps, pensant haver bon guard
del ben servir ab gran sol·licitud.

Poc val saber, tenint enginy, ni art,
on no es fa cas ni es coneix la virtut.
Sols regna al món d’Amor la pitjor part.

Pere Serafí

Un atre regal literari, idò, gràcies a en Pere Serafí, "lo Grech"

La "Unidad Nacional"

2009-01-30T00:56:00.004+01:00

Articles famosos de la constitució espanyola de 1978, així es fomaneta la ciutadania de totes les persones que viuen baix territori jurisdiccional espanyol. No dono opinió, ja es coneix, que cadascú jutgi a la seva manera.

Artículo 1.

1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.

2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.

3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.

Artículo 2.

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Artículo 3.

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

Artículo 8.

1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.

Bibliografia
http://noticias.juridicas.com/base_datos/Admin/constitucion.tp.html
http://img102.imageshack.us/img102/443/legion15vyma8.jpg

Tempus fugit

2009-01-15T17:15:00.003+01:00

“Siguen el perfume de la mariposa que pasó”
Ningú ha escombrat les fulles

El marró imperant d’unes fulles ens recorden el seu passat verd i frondós, aquell moment finit, efímer que va constituint un munt de fulles en el pati de la nostra vida. Aquest marró, relatiu a les fulles, es fa palès en la portada del llibre Ningú ha escombrat les fulles, de Jordi Llavina, un llibre que parla de divuit fulles marrons, divuit contes diferents(tot i que les fulles, correntment, siguin molt semblants). Tindrem davant nosaltres una obra mestra que tractarà tòpics com l’Ubi Sunt o el Tempus Fugit des d’una narració molt treballada, i un objectiu, plasmar els petits moments (o fulles) de la vida com grans de sorra que formen una platja, la nostra platja.

Ningú ha escombrat les fulles pot semblar, al principi, un llibre cruixidor, un llibre molt simple, però així com aquell que llegeix una novel·la, no es pot llegir el llibre de Llavina. En el nostre llibre en qüestió passen coses, com en una novel·la, amors, desamors, experiències vitals, odis, etc...però les novel·les es dediquen fonamentalment a narrar fets, i prou. Per això poden encendre la televisió i mirar-nos una pel·lícula o bé baixar al videoclub. La literatura existeix perquè si facin llibres com el de Jordi Llavina, llibres que a simple vista (com li va passar a un servidor), no ens diuen més que quatre historietes, però que amb la submersió i la autonomia semàntica de l’argument per part del lector, poden despertar molta curiositat i més contingut del que sembla que hi ha plasmat a simple vista a les pàgines del llibre.

La funció principal de Ningú ha escombrat les fulles no és narrar, sinó incitar al nostre record, mitjançant el record d’uns anònims, que ens representen a nosaltres. I d’això es tracta, Llavina ha escrit un gran llibre que permet identificar-nos amb els seus personatges sense tenir-hi res a veure, i ens fa tenir una reflexió interior que només s’aconsegueix aprofundint en el llibre.

L’explicació de tot això, és clar, es dona per una causa, la manera de narrar. Qualsevol que llegeixi el llibre trobarà que hi ha moltes explicacions, molts detalls minuciosos, moltes reflexions dels personatges que per a un desenvolupament argumental de novel·la serien innecessaris. Però recordem que no estem parlant d’una novel·la, estem parlant d’una obra on el que narra no té importància, el que té importància és el que explica mitjançant el que narra.

I què explica? Doncs una idea fonamental que ha estat tractada des de fa molt temps i que encara porta cua, un gran tòpic literari i filosòfic, el Tempus Fugit i l’Ubi Sunt. El gran dilema de la humanitat, el temps com se’n va, el moment impossible d’atrapar, efímer, veient que la vida és un gerundi que no es viu i que el temps i el ritme amb el qual ve el futur és angoixant. Llavina ens parla indirectament d’això, altres ho feren i avui en dia són impossibles d’oblidar, com per exemple Manrique i les seves Coplas: si juzgamos sabiamente daremos lo no venido por pasado.

Llavina ens parla d’aquest temps que se’n va, a més, com ja he dit al principi, amb les fulles marrons, que no són més que el record d’unes fulles verdes, una figura que ens recorda molt a Joan Alcover i el seu sonet Desolació, quan diu: Jo só l’esqueix d’aquell arbre, esponerós ahir/ [...]jo visc sols per plànyer el que de mi s’és mort. Vivim en una tardor de color marró, recordant el verd del passat (aquell passat en mi és lo millor, d’Ausiàs March), un passat que recordem igual, identificats, mentre llegim els contes del llibre, els moments del passat, amb un inici i un final, com els del llibre, amb els seus detalls i els seus perquès, com a Ningú ha escombrat les fulles.

I què esdevenen aquests contes? Aquest contes esdevenen records, esdevenen moments de la vida, grans de sorra sense els quals no podríem formar-la, més que res perquè no tindríem res per construir-la. Per tant, la vida, i el què la forma, el que el temps encara no ha destruït, són els records.

I com se’ns narra tot això? Doncs mitjançant les divuit fulles de les quals parlava al principi. Mitjançant divuit contes, nou de curts i nou de llargs, alternats, i una edició molt esmerada, amb dues cites molt interessants al principi i al final del llibre. Llavina fa que tot el llibre (portada, cites, contes...) faci una sola obra que cuida el més mínim detall.

Ja en la portada, com també he dit abans, veiem el marró que ens profetitza el tema marró i decaient de la filosofia del llibre, la temàtica de molts contes també ens ensopeix una mica, però el que realment ens ensopeix es veure com passa el temps al nostre voltant com els hi passa als personatges. Jordi Llavina, a més, utilitza uns recursos i té un estil de narració que ens fa, tard o d’hora, fixar-nos en les circumstàncies dels fets, més que no en els fets, molts cops. Probablement, les experiències que trobem ens seran, algunes, llunyanes, però totes sempre ens remeten a la realitat directa, cosa que ens passa a tots. Amb això vull dir que els sentiments i les experiències vitals van tan lligades a les circumstàncies de la realitat, com en el llibre, que d’alguna manera ens sentim identificats amb les circumstàncies que s’hi narren, circumstàncies que, d’altra banda, són molt comuns i populars.

Trobem, doncs, en l’obra de Llavina, una obra molt enganyadora al principi, ja que té la màscara de ser una simple novel·la, però amb un rerefons molt profund i transcendental. El record, representat per les fulles, pels contes que narra, ens explica que la vida no són més que aquells petits moments que no poden agafar en les mans físicament, ens hem de quedar amb les ganes i recordar-los, i acceptar que el present mai el podrem retenir ni aturar. Viure la vida és recordar el passat. Llavina fa d'aquest llibre una bona eina per arribar a aquesta tesi.

illa, illa, jorn clar...

2008-12-11T23:52:00.008+01:00

Avui he tornat a visitar la pàgina web de Illanvers, una pàgina que em va mostrar un professor que em va saber motivar molt, Ismael Pelegrí. Record, des de la pàgina web, que vam estudiar a 1r de batxillerat un poema de Pere Xerxa, un poema dedicat a Menorca i que em va agradar molt, és molt dinàmic i molt polit. Com sempre, un altre regal literari, i es que les seleccions de pomes/textos poden dir molt sobre les persones. Aquí us deixo amb Pere Xerxa.

Illa, port, viatge
Terra, cel i mar
Somni, ensurt, llindar
Aventura, hostatge
Refugi, habitatge
amb taula i vi i pa
Sal, oli, llum, llar
Llet, mel i formatge,
Company, companatge
Amic i germà
Silenci salvatge
Ritmes per cantar
Mots d’un vell llenguatge
Alambí i solatge
Ahir, avui, demà
Pluja, pou, atzar
Saó, solc, usatge
Paret i paisatge
Hort i roquissar
Peny, còdol, macar
Raó, seny, guiatge
Àncora i paratge
Cala, arena, far
Xarxa, barca, platja
Vela, arjau, oratge
Ruta, nord, enllà
Fermesa de mà
Cor, corall, coratge
Vida i mort i estatge
Temps per estimar…
Illa, illa, jorn clar
Imatge o miratge
d’incert destí humà.

Atentament, Adrià, <Amic i germà>

"Mumare" que esperava es meu retorn...

2008-12-05T21:11:00.006+01:00

Quantes i quantes vegades hem sentit aquella cançó den Monasterio, aquella balada tan arrelada dins es cor des menorquins que ens estimem s'illa i ens estimem la mar. Des d'aquí ho veig clar, aquesta cançó és una clavada. Ja des de dins s'illa la trobem preciosa però quan torna trascendental de "dever" és quan veiem que tot ho tenim jugat i tot ho tenim perdut.

Avui m'hi falten 13 dies per arribar a Menorca i he volgut escoltar aquesta cançó. Deus ser sa vegada que l'escolt que fa cent i pico, però mai m'havia agafat tanta nostàlgia. Sé més o manco què és estar aquí i què és estar allà, i hi ha coses que s'han de fer, però aumon com a casa, mumare espera es meu retorn.

"Quin dia serà aquell dia, què a Menorca tornaré"

Atentament, Adrià, no he perdut s'alegria però si sa pau de cada dia.

Mon cor estima un arbre!

2008-12-03T23:20:00.009+01:00

Avui poso un dels millors poemes de la Renaixença. Gràcies al Mallorquí Miquel Costa i Llobera, la literatura catalana gaudeix d'aquesta classe de poemes, és preciós, personalment.
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

L'arbre és el motiu triat pel poeta, és una imatge que comunica bellesa amb una clara ressonància clàssica. Per a Miquel Costa i Llobera el pi es converteix en una presència humanitzada que proclama un missatge d'afirmació vital i crida espiritual.

Enllaç amb la cançó "lo pi de Formentor" de Maria del Mar Bonet, al You Tube.

http://es.youtube.com/watch?v=F_YrcR4eqfk&feature=related

Atentament, Adrià Pons Pons, per font la inmensa mar.

El poeta del poble català

2008-12-01T22:25:00.004+01:00

Avui he d'estudiar una mica el Romaniticmsie, la crisi del Romanticisme, la Reniaxença i Verdaguer. Per tant, sense molt de temps, us deix un poema de Jacint Vardaguer, Vora el Mar

Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
me’n pujo a meditar.

Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,
que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú ab l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré ab estels?Atentament, Adrià Pons Pons, cada dia més lletraferit.

Mahó?/Mahón, el tema de sempre

2008-11-30T13:24:00.007+01:00

Els PPallassos de sempre (i d'altres de pitgors, CMe), com fa anys, demanen la disolució de la normativa lingüísitca en el topònim de la ciutat de Maó. Altres plataformes com la "centralista" Iniciativa Cívica Mahonesa reclamen que Antoni Febrer i Cardona escrivia el topònim amb Hac i que és així com s'hauria d'escriure, Maho. Doncs bé, és cert, el gramàtic ho escrivia així, però també deia aixi a la seva gramàtica amb referencia a la llengua menorquina que defensen aquests ignorants lingüístics:

P. ¿Qué s’entèn aquí per llengua?

Un módo de parlar comú â tota una naciò, axó es, d’esplicar els pensamènts per médi de la veu.

I en el prefaci de l’obra Febrer aclareix:

Jó hè intitulad aquesta óbra: Princípis Generáls de la Llèngua Menorquína, no perque considèrie que’aquesta llèngua deguie el sèu orígên a Menórca, sebènt molt bè qu’aquesta ílla fonc fundáda de Valenciáns, Cataláns, els quáls ei portaren la sèua llèngua, qui es la matèxa que nosáltres usám, y antigamènt s’anomenáva Llemosina; sinò perqu’essent fèta â Menórca, y per un Menorquí, es adequáda â la pronuncia ques’usa â n’aquesta ílla, qui en cértas parráulas es algun tánt diferènrt de l Valenciána; Catalána y Mallorquína. No obstánt que’axó es una cósa taán accidental, que no será obstácle perque la major párt de la reglas qu’en èlla es donarán, no púguie servir per uns y áltres.

Es dóns no unicament per els Menorquíns, sinó tambè per els Mallorquíns, Cataláns y Valencians, &c que jó hè traballad aquesta Gramática.

Antoni Febrer i Cardona

Com passa al País Valencià, la llengua està castigada per culpa de la política, arribant a un nivell de blaverisme surralista. Els interessos anticulturals i espanyolistes d'alguns partits politics estan destroçant la llengua menorquina, els seccecionistes lingüísitcs són els de sempre, els que defensen aquell imperi efímer alhora que existent i que cada dia, pobres de nosaltres, donem més suport, o més indiferència, que no sé que és pitjor.

en Ponç Pons

2008-11-29T17:04:00.010+01:00

Els paisatges d'infància no existiràn més...aquest és el títol del meu blog, ho heu vist, es clar. Però aquesta genialitat no se m'ha ocurrit a mi, és de en Ponç Pons.

Sincerament, he sentit moltes opinions sobre ell, sobre la seva personalitat, sobre la seva obra, algunes de bones, altres, malauradament, no tant. Del que vull parlar avui és de què és per a mi, breument, en Ponç Pons, i ho hauré de fer de manera resumida, perquè podria parlar molta estona del que pens d'aquest home.

Jo conec en Ponç Ponç des de que era petit. Vaig llegir, en el seu dia, en Miquelet el futbolista, el Vampiret Draculet o Entre el cel i la terra, entre d'altres. Val a dir que van ser llibres que hem van agradar molt, però no seria el Pons que me faria treure de dins meu la meva part més reflexiva, mitjançant la seva literatura i sobretot mitjançant la seva filosofia.

Fa un parell d'anys que llegeixo i rellegeixo alguns poemes de Ponç Pons. De cada dia, com en la bona literatura, trobo noves interpretacions i noves postures filosófiques dins els seus poemes. Vaig tenir la oportunitat, a més, de tenir una conversa amb ell.

I que n'he tret de tot això? Doncs una guia per a la meva concepció del món. I això vol dir que Pons sigui un doctrinari? Doncs no. Per ami, Ponç Pons és com el Marx per als comunistes, és com el John Lenon per als Hippies, com el Luter King per als negres o els no-racistes. Per a mi, Pons és, doncs, el creador d'una concepció de la vida molt interessant, la Neoànima menorquina i tot el que en ella es conclou.

Com és aquesta "neoànima"? Doncs no ho puc explicar breument, a més crec que la meva interpretació seria molt personal. Crec que cal llegir la seva obra per veure la concecpció de menorquinitat que ens ofereix el poeta alaiorenc i menorquí.

"Som indignes del do d'haver estat menorquins", "l'idioma en què escric no l'entenen ni els morts", "ja no hi ha vell-marins als penyals de Fornells", "Ho record mentre escric abocat a un futur /els paisatges d'infància no existiran més/aquell món que somii s'ha acabat i ja és mort, no vull viure per plànyer cap temps esfondrat", "sense tu no se viure" o "veure la mediterrània amb els ulls cecs d'Homer" són algunes cites del filòsof, fill pària de la seva illa, del seu món. Les poso com a "trailer" de la seva filosofia i la seva obra. M'agraden aquests versos.

El que m'agrada d'en Ponç tant com la seva obra, és la seva vida (dins el que conec, es clar, la seva vida pública), perquè és un home que és capaç d'agafar un càvec i sembrar tomàtics, és capaç de fer una paret seca o de guanyar algun dels premis més prestigiosos de la seva llengua. El consider un correcte ideòleg i una persona que ha estat capaç de demostrar l'amor a la seva terra sense caure en el victimisme, l'absurd o el xovinisme.

Clavat al meu cervell tenc aquella frase que ens va dir a en Tomeu i a jo: -atl·lots, anau el mes enfora que pugueu, viatjau. Però el més important del viatge és tornar a casa.

Gràcies per les teves paraules.

Adrià Pons Pons, menorquí.

què hem d'explicar?

2008-11-28T14:10:00.008+01:00

Avui m'han enviat un correu d'un partit polític que em demanva que li expliqués una mica, com era el Plà bolonya vist des dels ulls d'un Universitari que ara mateix està estudiant a Barcelona. He hagut de contestar que no ho sé, que forma part de la meva vida pero no ho sé. He dit:

Hola, ara, a la meva facultat, el Pla Bolonya és el tema de moda. Sincerament, el que m'he trobat aquests dies és un clima d'incertesa, de queixa sobre el que és el Pla Bolonya que, a més, ningú ens sap explicar. Per tant, ningú sap encara que és realment el Pla Bolonya.

Principalment, el que ens han dit és que el Pla Bolonya és un pla d'apropament dels sistema educatiu universitari espanyol en relació al nivell europeu. Fins aquí està tot molt bé, però els alumnes trobem una sèrie de problemes, molt importants, que intentaré resumir de la millor manera que pugui. Bàsicament els problemes es poden resumir en caire econòmic i caire metodològic.

Pel que fa al tema econòmic, la moto que ens han venut és que sí, el pla bolonya és més car, a més suposa un sistema de treball i horaris que majoritàrimanet no permet treballar alhora. Per tant, això ens ho reconeixen, el Pla Bolonya és més car i això suposarà que persones que podrien estudiar amb el Pla actual, es vegin dificultades, molt més, amb el nou Pla. A això s'hi ha d'afegir que, tot i que els estudies es vulguin posar a nivell europeu, les beques no s'hi posen.

L'embull ve alhora de explicar-nos que és el Pla, en què consisteix, la seva metodologia. En principi el pla Bolonya suposa canviar les actuals diplomatures (3 anys) i les llicenciatures (4 o 5 anys) per Graus (4 anys) i post-graus (que equivaldrien a un màster actual, orientat cap a una professió en concret). Que passa amb això? Doncs que un graduat no podrà anar quasi aumon sense un post-grau. Suposa també haver de canviar el sistema de carreres, sobretot les que es veuen més afectades són les que no són tant pragmàtiques davant el sistema neocapitalisme europeu (no oblidem que això és idea de Brusel·les), per tant, les humanitats, filologies, arts, historia, etc. són les que es veuran més "tocades" ja que s'haurà manipulat la seva estructura (per exemple desapareixen moltes filologies (eslava, italiana, francesa, gallega,...) per deixar lloc a una nova i unificada carrera de Filologia Moderna).

No sé si ho he embullat massa, però la situació que vivim els universitaris ara és d'incertesa, explicaré una mica el meu cas, generalment perquè ho veieu com a exemple:

Ara mateix he començat una llicenciatura en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Al principi de curs em van dir que acabaria la carrera com a llicenciat ,ara però les coses han canviat (ja he dit que ningú sap amb què està tractant), me varen dir fa una setmana que l'any que ve canviaré de pla. Això suposa canviar d'assignatures i de crèdits ja que hauré de fer 240 crèdits, i no 300 com s'han de fer en el pla que he començat ara. A més, encara no m'han sabut dir ni quines assignatures faré, ni si faré dos semestres o tres trimestres, ni saben els postgraus en què consistiran, ni saben si es podrà alternar l'avaluació contínua amb l'avaluació única. L'única cosa que saben és que hi ha un dèficit (uns 160 milions d'euros) a la UB i que l'única manera de solucionar-ho és fer cas a Brusel·les.

Els alumnes, doncs, esteim bastant poc informats, i la poca informació que ens arriba, ens arriba de qualsevol manera, cadascú explica la seva versió. El fet és que el Pla Bolonya no es pot aturar, però la gent es manifesta, volem saber què és, com ens repercuteix, i que podem fer al respecte perquè sigui de a la mesura que més beneficiï els alumnes.

Esper no haver-me extès gaire i haver aportat una informació que sigui útil.

No a la privatizació!

Atentament: Adrià Pons Pons

(fotografies de la manifestació del 20 de novembre convocada pel sindicat d'estudiants dels Països Catalans).

"Ja no te faré pus cançons..."

2008-11-27T23:14:00.010+01:00

Estava assegut davant l'ordinador, mirant el nickname despreocupat de la noia que tant havia estimat els darrers temps. En una època de la seva vida que es podria titular "Rita", bàsicament, ja que n'Àxel havia viscut els dos darrers anys girant, com a punt de freqüència magnètica, al voltant del seu objecte amorós. Es pot dir que la Rita emprava n'Àxel benignament com una titella.

N'Àxel sabia que havia d'acceptar el que li havia passat, havia somiat molt, la Rita li ho permetia, però al final d'una trajectòria de plens i buits, de desfasament emocional i de ocasionals penombres, resignar-se a abandonar aquella etapa per la que tant havia lluitat no molava massa, i a més havia de reconèixer que havia fet el tonto en un temps en què creia que tenia clar el que havia de fer. El nostre subjecte es trobava en un sentiment de buidor, de no saber per què lluitar en la vida i que valgués la pena, i pitjor, no sabia com remeiar-ho. Va passar uns mesos amb la carota trista, el cor ensopit, però no d'endarrosament, sinó d'indiferència i de passotisme, no cantava. Perquè ser persona i no poder sentir-se'n?

Va conèixer una noia, no importa ara el nom, ni hi ficarem detalls, n'Àxel tornava a tastar de la metzina que l'havia fet estar trist (i potser al cap d'un temps hi tornaria ha estar, qui sap), ara d'un altre calze. Escoltava una cançó d'Antonia Font mentre pensava amb la seva nova nina i de com aquesta li feia raonar (ja no embaucar-se) sobre na Rita.

-Ja no te faré pus cançons- repetia, deia i ho reflexionava. Esclar, ara pensava amb la Rita.

Però al nou ingredient de tots els seus somnis i fantasies ja n'hi escriuria ara prou de "cançons", tot i saber, aquesta vegada sí, que jugava amb foc, perquè una "cançó", de totes maneres, és massa polida per no compartir-la.

I sí, això és un home, un home que canta, calla i torna a cantar, tropissa tots els cops que faci falta amb la mateixa pedra. -Una pedra que ens acompanya tota la vida-.

Adrià Pons Pons

petit regal de Ramón "lo foll"

2008-11-26T22:37:00.005+01:00

Avui, com a primera vegada que publico alguna cosa aquí (així faig alguna prova de mecànica de blogs), us pas un fragment del llibre d'Amic e Amat de Ramón Llull que deixa molt què pensar i que segueix una mica la filosofia de molts intelectuals, des dels temps clàssics fins avui en dia.

-Digues, foll, has diners?-.

Respòs: -He amat-.

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni ducats?-.

Respòs: -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, languuiments, que són millors que emperis ni regnats.

Petits regals literaris que aniré fent, una salutació:

Adrià