dijous, 27 de novembre de 2008

"Ja no te faré pus cançons..."

Estava assegut davant l'ordinador, mirant el nickname despreocupat de la noia que tant havia estimat els darrers temps. En una època de la seva vida que es podria titular "Rita", bàsicament, ja que n'Àxel havia viscut els dos darrers anys girant, com a punt de freqüència magnètica, al voltant del seu objecte amorós. Es pot dir que la Rita emprava n'Àxel benignament com una titella.

N'Àxel sabia que havia d'acceptar el que li havia passat, havia somiat molt, la Rita li ho permetia, però al final d'una trajectòria de plens i buits, de desfasament emocional i de ocasionals penombres, resignar-se a abandonar aquella etapa per la que tant havia lluitat no molava massa, i a més havia de reconèixer que havia fet el tonto en un temps en què creia que tenia clar el que havia de fer. El nostre subjecte es trobava en un sentiment de buidor, de no saber per què lluitar en la vida i que valgués la pena, i pitjor, no sabia com remeiar-ho. Va passar uns mesos amb la carota trista, el cor ensopit, però no d'endarrosament, sinó d'indiferència i de passotisme, no cantava. Perquè ser persona i no poder sentir-se'n?

Va conèixer una noia, no importa ara el nom, ni hi ficarem detalls, n'Àxel tornava a tastar de la metzina que l'havia fet estar trist (i potser al cap d'un temps hi tornaria ha estar, qui sap), ara d'un altre calze. Escoltava una cançó d'Antonia Font mentre pensava amb la seva nova nina i de com aquesta li feia raonar (ja no embaucar-se) sobre na Rita.

-Ja no te faré pus cançons- repetia, deia i ho reflexionava. Esclar, ara pensava amb la Rita.

Però al nou ingredient de tots els seus somnis i fantasies ja n'hi escriuria ara prou de "cançons", tot i saber, aquesta vegada sí, que jugava amb foc, perquè una "cançó", de totes maneres, és massa polida per no compartir-la.

I sí, això és un home, un home que canta, calla i torna a cantar, tropissa tots els cops que faci falta amb la mateixa pedra. -Una pedra que ens acompanya tota la vida-.

Adrià Pons Pons

1 comentari:

  1. Mos estimàvem, mos destrossàvem mútuament ses vides...
    Me jug lo que vulguis que pensaves amb "Tots es motors".
    Gran Adrià, gran. Sort i ventura per sa nova travessia, sort i ventura per es teu nou blog!

    ResponElimina