dijous, 15 de gener del 2009

Tempus fugit

“Siguen el perfume de la mariposa que pasó”
Ningú ha escombrat les fulles

El marró imperant d’unes fulles ens recorden el seu passat verd i frondós, aquell moment finit, efímer que va constituint un munt de fulles en el pati de la nostra vida. Aquest marró, relatiu a les fulles, es fa palès en la portada del llibre Ningú ha escombrat les fulles, de Jordi Llavina, un llibre que parla de divuit fulles marrons, divuit contes diferents(tot i que les fulles, correntment, siguin molt semblants). Tindrem davant nosaltres una obra mestra que tractarà tòpics com l’Ubi Sunt o el Tempus Fugit des d’una narració molt treballada, i un objectiu, plasmar els petits moments (o fulles) de la vida com grans de sorra que formen una platja, la nostra platja.

Ningú ha escombrat les fulles pot semblar, al principi, un llibre cruixidor, un llibre molt simple, però així com aquell que llegeix una novel·la, no es pot llegir el llibre de Llavina. En el nostre llibre en qüestió passen coses, com en una novel·la, amors, desamors, experiències vitals, odis, etc...però les novel·les es dediquen fonamentalment a narrar fets, i prou. Per això poden encendre la televisió i mirar-nos una pel·lícula o bé baixar al videoclub. La literatura existeix perquè si facin llibres com el de Jordi Llavina, llibres que a simple vista (com li va passar a un servidor), no ens diuen més que quatre historietes, però que amb la submersió i la autonomia semàntica de l’argument per part del lector, poden despertar molta curiositat i més contingut del que sembla que hi ha plasmat a simple vista a les pàgines del llibre.

La funció principal de Ningú ha escombrat les fulles no és narrar, sinó incitar al nostre record, mitjançant el record d’uns anònims, que ens representen a nosaltres. I d’això es tracta, Llavina ha escrit un gran llibre que permet identificar-nos amb els seus personatges sense tenir-hi res a veure, i ens fa tenir una reflexió interior que només s’aconsegueix aprofundint en el llibre.

L’explicació de tot això, és clar, es dona per una causa, la manera de narrar. Qualsevol que llegeixi el llibre trobarà que hi ha moltes explicacions, molts detalls minuciosos, moltes reflexions dels personatges que per a un desenvolupament argumental de novel·la serien innecessaris. Però recordem que no estem parlant d’una novel·la, estem parlant d’una obra on el que narra no té importància, el que té importància és el que explica mitjançant el que narra.

I què explica? Doncs una idea fonamental que ha estat tractada des de fa molt temps i que encara porta cua, un gran tòpic literari i filosòfic, el Tempus Fugit i l’Ubi Sunt. El gran dilema de la humanitat, el temps com se’n va, el moment impossible d’atrapar, efímer, veient que la vida és un gerundi que no es viu i que el temps i el ritme amb el qual ve el futur és angoixant. Llavina ens parla indirectament d’això, altres ho feren i avui en dia són impossibles d’oblidar, com per exemple Manrique i les seves Coplas: si juzgamos sabiamente daremos lo no venido por pasado.

Llavina ens parla d’aquest temps que se’n va, a més, com ja he dit al principi, amb les fulles marrons, que no són més que el record d’unes fulles verdes, una figura que ens recorda molt a Joan Alcover i el seu sonet Desolació, quan diu: Jo só l’esqueix d’aquell arbre, esponerós ahir/ [...]jo visc sols per plànyer el que de mi s’és mort. Vivim en una tardor de color marró, recordant el verd del passat (aquell passat en mi és lo millor, d’Ausiàs March), un passat que recordem igual, identificats, mentre llegim els contes del llibre, els moments del passat, amb un inici i un final, com els del llibre, amb els seus detalls i els seus perquès, com a Ningú ha escombrat les fulles.

I què esdevenen aquests contes? Aquest contes esdevenen records, esdevenen moments de la vida, grans de sorra sense els quals no podríem formar-la, més que res perquè no tindríem res per construir-la. Per tant, la vida, i el què la forma, el que el temps encara no ha destruït, són els records.

I com se’ns narra tot això? Doncs mitjançant les divuit fulles de les quals parlava al principi. Mitjançant divuit contes, nou de curts i nou de llargs, alternats, i una edició molt esmerada, amb dues cites molt interessants al principi i al final del llibre. Llavina fa que tot el llibre (portada, cites, contes...) faci una sola obra que cuida el més mínim detall.

Ja en la portada, com també he dit abans, veiem el marró que ens profetitza el tema marró i decaient de la filosofia del llibre, la temàtica de molts contes també ens ensopeix una mica, però el que realment ens ensopeix es veure com passa el temps al nostre voltant com els hi passa als personatges. Jordi Llavina, a més, utilitza uns recursos i té un estil de narració que ens fa, tard o d’hora, fixar-nos en les circumstàncies dels fets, més que no en els fets, molts cops. Probablement, les experiències que trobem ens seran, algunes, llunyanes, però totes sempre ens remeten a la realitat directa, cosa que ens passa a tots. Amb això vull dir que els sentiments i les experiències vitals van tan lligades a les circumstàncies de la realitat, com en el llibre, que d’alguna manera ens sentim identificats amb les circumstàncies que s’hi narren, circumstàncies que, d’altra banda, són molt comuns i populars.

Trobem, doncs, en l’obra de Llavina, una obra molt enganyadora al principi, ja que té la màscara de ser una simple novel·la, però amb un rerefons molt profund i transcendental. El record, representat per les fulles, pels contes que narra, ens explica que la vida no són més que aquells petits moments que no poden agafar en les mans físicament, ens hem de quedar amb les ganes i recordar-los, i acceptar que el present mai el podrem retenir ni aturar. Viure la vida és recordar el passat. Llavina fa d'aquest llibre una bona eina per arribar a aquesta tesi.

2 comentaris:

  1. Ja ho vaig dir que al principi em semblava una novel·la... però no, un recull de contes. Crec que Llavina ens ha deixat Ningú ha escombrat les fulles perquè reflexionem a sobre d’aquestes històries, però, més que res, perquè en gaudim d’elles. És un llibre, segons el meu parer, que s’ha de degustar. És degustar el baf de la teva pròpia vida...

    ResponElimina
  2. Adrià, has de dir de quina editorial és: AMSTERDAM LLIBRES. Ja t'hi estàs fent fan a nes facebook!

    Per cert, sóc becària d'Ara Llibres i, per tant, d'Àmsterdam...

    ResponElimina