dijous, 11 de desembre de 2008

illa, illa, jorn clar...

Avui he tornat a visitar la pàgina web de Illanvers, una pàgina que em va mostrar un professor que em va saber motivar molt, Ismael Pelegrí. Record, des de la pàgina web, que vam estudiar a 1r de batxillerat un poema de Pere Xerxa, un poema dedicat a Menorca i que em va agradar molt, és molt dinàmic i molt polit. Com sempre, un altre regal literari, i es que les seleccions de pomes/textos poden dir molt sobre les persones. Aquí us deixo amb Pere Xerxa.

Illa, port, viatge
Terra, cel i mar
Somni, ensurt, llindar
Aventura, hostatge
Refugi, habitatge
amb taula i vi i pa
Sal, oli, llum, llar
Llet, mel i formatge,
Company, companatge
Amic i germà
Silenci salvatge
Ritmes per cantar
Mots d’un vell llenguatge
Alambí i solatge
Ahir, avui, demà
Pluja, pou, atzar
Saó, solc, usatge
Paret i paisatge
Hort i roquissar
Peny, còdol, macar
Raó, seny, guiatge
Àncora i paratge
Cala, arena, far
Xarxa, barca, platja
Vela, arjau, oratge
Ruta, nord, enllà
Fermesa de mà
Cor, corall, coratge
Vida i mort i estatge
Temps per estimar…
Illa, illa, jorn clar
Imatge o miratge
d’incert destí humà.

Atentament, Adrià, <Amic i germà>

divendres, 5 de desembre de 2008

"Mumare" que esperava es meu retorn...

Quantes i quantes vegades hem sentit aquella cançó den Monasterio, aquella balada tan arrelada dins es cor des menorquins que ens estimem s'illa i ens estimem la mar. Des d'aquí ho veig clar, aquesta cançó és una clavada. Ja des de dins s'illa la trobem preciosa però quan torna trascendental de "dever" és quan veiem que tot ho tenim jugat i tot ho tenim perdut.

Avui m'hi falten 13 dies per arribar a Menorca i he volgut escoltar aquesta cançó. Deus ser sa vegada que l'escolt que fa cent i pico, però mai m'havia agafat tanta nostàlgia. Sé més o manco què és estar aquí i què és estar allà, i hi ha coses que s'han de fer, però aumon com a casa, mumare espera es meu retorn.

"Quin dia serà aquell dia, què a Menorca tornaré"

Atentament, Adrià, no he perdut s'alegria però si sa pau de cada dia.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Mon cor estima un arbre!

Avui poso un dels millors poemes de la Renaixença. Gràcies al Mallorquí Miquel Costa i Llobera, la literatura catalana gaudeix d'aquesta classe de poemes, és preciós, personalment.
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

L'arbre és el motiu triat pel poeta, és una imatge que comunica bellesa amb una clara ressonància clàssica. Per a Miquel Costa i Llobera el pi es converteix en una presència humanitzada que proclama un missatge d'afirmació vital i crida espiritual.

Enllaç amb la cançó "lo pi de Formentor" de Maria del Mar Bonet, al You Tube.

http://es.youtube.com/watch?v=F_YrcR4eqfk&feature=related

Atentament, Adrià Pons Pons, per font la inmensa mar.

dilluns, 1 de desembre de 2008

El poeta del poble català

Avui he d'estudiar una mica el Romaniticmsie, la crisi del Romanticisme, la Reniaxença i Verdaguer. Per tant, sense molt de temps, us deix un poema de Jacint Vardaguer, Vora el Mar

Al cim d’un promontori que domina

les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
me’n pujo a meditar.

Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,
que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú ab l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré ab estels?Atentament, Adrià Pons Pons, cada dia més lletraferit.