dijous, 11 de desembre de 2008

illa, illa, jorn clar...

Avui he tornat a visitar la pàgina web de Illanvers, una pàgina que em va mostrar un professor que em va saber motivar molt, Ismael Pelegrí. Record, des de la pàgina web, que vam estudiar a 1r de batxillerat un poema de Pere Xerxa, un poema dedicat a Menorca i que em va agradar molt, és molt dinàmic i molt polit. Com sempre, un altre regal literari, i es que les seleccions de pomes/textos poden dir molt sobre les persones. Aquí us deixo amb Pere Xerxa.

Illa, port, viatge
Terra, cel i mar
Somni, ensurt, llindar
Aventura, hostatge
Refugi, habitatge
amb taula i vi i pa
Sal, oli, llum, llar
Llet, mel i formatge,
Company, companatge
Amic i germà
Silenci salvatge
Ritmes per cantar
Mots d’un vell llenguatge
Alambí i solatge
Ahir, avui, demà
Pluja, pou, atzar
Saó, solc, usatge
Paret i paisatge
Hort i roquissar
Peny, còdol, macar
Raó, seny, guiatge
Àncora i paratge
Cala, arena, far
Xarxa, barca, platja
Vela, arjau, oratge
Ruta, nord, enllà
Fermesa de mà
Cor, corall, coratge
Vida i mort i estatge
Temps per estimar…
Illa, illa, jorn clar
Imatge o miratge
d’incert destí humà.

Atentament, Adrià, <Amic i germà>

divendres, 5 de desembre de 2008

"Mumare" que esperava es meu retorn...

Quantes i quantes vegades hem sentit aquella cançó den Monasterio, aquella balada tan arrelada dins es cor des menorquins que ens estimem s'illa i ens estimem la mar. Des d'aquí ho veig clar, aquesta cançó és una clavada. Ja des de dins s'illa la trobem preciosa però quan torna trascendental de "dever" és quan veiem que tot ho tenim jugat i tot ho tenim perdut.

Avui m'hi falten 13 dies per arribar a Menorca i he volgut escoltar aquesta cançó. Deus ser sa vegada que l'escolt que fa cent i pico, però mai m'havia agafat tanta nostàlgia. Sé més o manco què és estar aquí i què és estar allà, i hi ha coses que s'han de fer, però aumon com a casa, mumare espera es meu retorn.

"Quin dia serà aquell dia, què a Menorca tornaré"

Atentament, Adrià, no he perdut s'alegria però si sa pau de cada dia.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Mon cor estima un arbre!

Avui poso un dels millors poemes de la Renaixença. Gràcies al Mallorquí Miquel Costa i Llobera, la literatura catalana gaudeix d'aquesta classe de poemes, és preciós, personalment.
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

L'arbre és el motiu triat pel poeta, és una imatge que comunica bellesa amb una clara ressonància clàssica. Per a Miquel Costa i Llobera el pi es converteix en una presència humanitzada que proclama un missatge d'afirmació vital i crida espiritual.

Enllaç amb la cançó "lo pi de Formentor" de Maria del Mar Bonet, al You Tube.

http://es.youtube.com/watch?v=F_YrcR4eqfk&feature=related

Atentament, Adrià Pons Pons, per font la inmensa mar.

dilluns, 1 de desembre de 2008

El poeta del poble català

Avui he d'estudiar una mica el Romaniticmsie, la crisi del Romanticisme, la Reniaxença i Verdaguer. Per tant, sense molt de temps, us deix un poema de Jacint Vardaguer, Vora el Mar

Al cim d’un promontori que domina

les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
me’n pujo a meditar.

Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,
que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú ab l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré ab estels?Atentament, Adrià Pons Pons, cada dia més lletraferit.

diumenge, 30 de novembre de 2008

Mahó?/Mahón, el tema de sempre

Els PPallassos de sempre (i d'altres de pitgors, CMe), com fa anys, demanen la disolució de la normativa lingüísitca en el topònim de la ciutat de Maó. Altres plataformes com la "centralista" Iniciativa Cívica Mahonesa reclamen que Antoni Febrer i Cardona escrivia el topònim amb Hac i que és així com s'hauria d'escriure, Maho. Doncs bé, és cert, el gramàtic ho escrivia així, però també deia aixi a la seva gramàtica amb referencia a la llengua menorquina que defensen aquests ignorants lingüístics:

P. ¿Qué s’entèn aquí per llengua?

Un módo de parlar comú â tota una naciò, axó es, d’esplicar els pensamènts per médi de la veu.

I en el prefaci de l’obra Febrer aclareix:

Jó hè intitulad aquesta óbra: Princípis Generáls de la Llèngua Menorquína, no perque considèrie que’aquesta llèngua deguie el sèu orígên a Menórca, sebènt molt bè qu’aquesta ílla fonc fundáda de Valenciáns, Cataláns, els quáls ei portaren la sèua llèngua, qui es la matèxa que nosáltres usám, y antigamènt s’anomenáva Llemosina; sinò perqu’essent fèta â Menórca, y per un Menorquí, es adequáda â la pronuncia ques’usa â n’aquesta ílla, qui en cértas parráulas es algun tánt diferènrt de l Valenciána; Catalána y Mallorquína. No obstánt que’axó es una cósa taán accidental, que no será obstácle perque la major párt de la reglas qu’en èlla es donarán, no púguie servir per uns y áltres.

Es dóns no unicament per els Menorquíns, sinó tambè per els Mallorquíns, Cataláns y Valencians, &c que jó hè traballad aquesta Gramática.

Antoni Febrer i Cardona

Com passa al País Valencià, la llengua està castigada per culpa de la política, arribant a un nivell de blaverisme surralista. Els interessos anticulturals i espanyolistes d'alguns partits politics estan destroçant la llengua menorquina, els seccecionistes lingüísitcs són els de sempre, els que defensen aquell imperi efímer alhora que existent i que cada dia, pobres de nosaltres, donem més suport, o més indiferència, que no sé que és pitjor.

dissabte, 29 de novembre de 2008

en Ponç Pons

Els paisatges d'infància no existiràn més...aquest és el títol del meu blog, ho heu vist, es clar. Però aquesta genialitat no se m'ha ocurrit a mi, és de en Ponç Pons.

Sincerament, he sentit moltes opinions sobre ell, sobre la seva personalitat, sobre la seva obra, algunes de bones, altres, malauradament, no tant. Del que vull parlar avui és de què és per a mi, breument, en Ponç Pons, i ho hauré de fer de manera resumida, perquè podria parlar molta estona del que pens d'aquest home.

Jo conec en Ponç Ponç des de que era petit. Vaig llegir, en el seu dia, en Miquelet el futbolista, el Vampiret Draculet o Entre el cel i la terra, entre d'altres. Val a dir que van ser llibres que hem van agradar molt, però no seria el Pons que me faria treure de dins meu la meva part més reflexiva, mitjançant la seva literatura i sobretot mitjançant la seva filosofia.

Fa un parell d'anys que llegeixo i rellegeixo alguns poemes de Ponç Pons. De cada dia, com en la bona literatura, trobo noves interpretacions i noves postures filosófiques dins els seus poemes. Vaig tenir la oportunitat, a més, de tenir una conversa amb ell.

I que n'he tret de tot això? Doncs una guia per a la meva concepció del món. I això vol dir que Pons sigui un doctrinari? Doncs no. Per ami, Ponç Pons és com el Marx per als comunistes, és com el John Lenon per als Hippies, com el Luter King per als negres o els no-racistes. Per a mi, Pons és, doncs, el creador d'una concepció de la vida molt interessant, la Neoànima menorquina i tot el que en ella es conclou.

Com és aquesta "neoànima"? Doncs no ho puc explicar breument, a més crec que la meva interpretació seria molt personal. Crec que cal llegir la seva obra per veure la concecpció de menorquinitat que ens ofereix el poeta alaiorenc i menorquí.

"Som indignes del do d'haver estat menorquins", "l'idioma en què escric no l'entenen ni els morts", "ja no hi ha vell-marins als penyals de Fornells", "Ho record mentre escric abocat a un futur /els paisatges d'infància no existiran més/aquell món que somii s'ha acabat i ja és mort, no vull viure per plànyer cap temps esfondrat", "sense tu no se viure" o "veure la mediterrània amb els ulls cecs d'Homer" són algunes cites del filòsof, fill pària de la seva illa, del seu món. Les poso com a "trailer" de la seva filosofia i la seva obra. M'agraden aquests versos.

El que m'agrada d'en Ponç tant com la seva obra, és la seva vida (dins el que conec, es clar, la seva vida pública), perquè és un home que és capaç d'agafar un càvec i sembrar tomàtics, és capaç de fer una paret seca o de guanyar algun dels premis més prestigiosos de la seva llengua. El consider un correcte ideòleg i una persona que ha estat capaç de demostrar l'amor a la seva terra sense caure en el victimisme, l'absurd o el xovinisme.

Clavat al meu cervell tenc aquella frase que ens va dir a en Tomeu i a jo: -atl·lots, anau el mes enfora que pugueu, viatjau. Però el més important del viatge és tornar a casa.

Gràcies per les teves paraules.

Adrià Pons Pons, menorquí.

divendres, 28 de novembre de 2008

què hem d'explicar?

Avui m'han enviat un correu d'un partit polític que em demanva que li expliqués una mica, com era el Plà bolonya vist des dels ulls d'un Universitari que ara mateix està estudiant a Barcelona. He hagut de contestar que no ho sé, que forma part de la meva vida pero no ho sé. He dit:

Hola, ara, a la meva facultat, el Pla Bolonya és el tema de moda. Sincerament, el que m'he trobat aquests dies és un clima d'incertesa, de queixa sobre el que és el Pla Bolonya que, a més, ningú ens sap explicar. Per tant, ningú sap encara que és realment el Pla Bolonya.

Principalment, el que ens han dit és que el Pla Bolonya és un pla d'apropament dels sistema educatiu universitari espanyol en relació al nivell europeu. Fins aquí està tot molt bé, però els alumnes trobem una sèrie de problemes, molt importants, que intentaré resumir de la millor manera que pugui. Bàsicament els problemes es poden resumir en caire econòmic i caire metodològic.

Pel que fa al tema econòmic, la moto que ens han venut és que sí, el pla bolonya és més car, a més suposa un sistema de treball i horaris que majoritàrimanet no permet treballar alhora. Per tant, això ens ho reconeixen, el Pla Bolonya és més car i això suposarà que persones que podrien estudiar amb el Pla actual, es vegin dificultades, molt més, amb el nou Pla. A això s'hi ha d'afegir que, tot i que els estudies es vulguin posar a nivell europeu, les beques no s'hi posen.

L'embull ve alhora de explicar-nos que és el Pla, en què consisteix, la seva metodologia. En principi el pla Bolonya suposa canviar les actuals diplomatures (3 anys) i les llicenciatures (4 o 5 anys) per Graus (4 anys) i post-graus (que equivaldrien a un màster actual, orientat cap a una professió en concret). Que passa amb això? Doncs que un graduat no podrà anar quasi aumon sense un post-grau. Suposa també haver de canviar el sistema de carreres, sobretot les que es veuen més afectades són les que no són tant pragmàtiques davant el sistema neocapitalisme europeu (no oblidem que això és idea de Brusel·les), per tant, les humanitats, filologies, arts, historia, etc. són les que es veuran més "tocades" ja que s'haurà manipulat la seva estructura (per exemple desapareixen moltes filologies (eslava, italiana, francesa, gallega,...) per deixar lloc a una nova i unificada carrera de Filologia Moderna).

No sé si ho he embullat massa, però la situació que vivim els universitaris ara és d'incertesa, explicaré una mica el meu cas, generalment perquè ho veieu com a exemple:

Ara mateix he començat una llicenciatura en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Al principi de curs em van dir que acabaria la carrera com a llicenciat ,ara però les coses han canviat (ja he dit que ningú sap amb què està tractant), me varen dir fa una setmana que l'any que ve canviaré de pla. Això suposa canviar d'assignatures i de crèdits ja que hauré de fer 240 crèdits, i no 300 com s'han de fer en el pla que he començat ara. A més, encara no m'han sabut dir ni quines assignatures faré, ni si faré dos semestres o tres trimestres, ni saben els postgraus en què consistiran, ni saben si es podrà alternar l'avaluació contínua amb l'avaluació única. L'única cosa que saben és que hi ha un dèficit (uns 160 milions d'euros) a la UB i que l'única manera de solucionar-ho és fer cas a Brusel·les.

Els alumnes, doncs, esteim bastant poc informats, i la poca informació que ens arriba, ens arriba de qualsevol manera, cadascú explica la seva versió. El fet és que el Pla Bolonya no es pot aturar, però la gent es manifesta, volem saber què és, com ens repercuteix, i que podem fer al respecte perquè sigui de a la mesura que més beneficiï els alumnes.

Esper no haver-me extès gaire i haver aportat una informació que sigui útil.

No a la privatizació!

Atentament: Adrià Pons Pons

(fotografies de la manifestació del 20 de novembre convocada pel sindicat d'estudiants dels Països Catalans).

dijous, 27 de novembre de 2008

"Ja no te faré pus cançons..."

Estava assegut davant l'ordinador, mirant el nickname despreocupat de la noia que tant havia estimat els darrers temps. En una època de la seva vida que es podria titular "Rita", bàsicament, ja que n'Àxel havia viscut els dos darrers anys girant, com a punt de freqüència magnètica, al voltant del seu objecte amorós. Es pot dir que la Rita emprava n'Àxel benignament com una titella.

N'Àxel sabia que havia d'acceptar el que li havia passat, havia somiat molt, la Rita li ho permetia, però al final d'una trajectòria de plens i buits, de desfasament emocional i de ocasionals penombres, resignar-se a abandonar aquella etapa per la que tant havia lluitat no molava massa, i a més havia de reconèixer que havia fet el tonto en un temps en què creia que tenia clar el que havia de fer. El nostre subjecte es trobava en un sentiment de buidor, de no saber per què lluitar en la vida i que valgués la pena, i pitjor, no sabia com remeiar-ho. Va passar uns mesos amb la carota trista, el cor ensopit, però no d'endarrosament, sinó d'indiferència i de passotisme, no cantava. Perquè ser persona i no poder sentir-se'n?

Va conèixer una noia, no importa ara el nom, ni hi ficarem detalls, n'Àxel tornava a tastar de la metzina que l'havia fet estar trist (i potser al cap d'un temps hi tornaria ha estar, qui sap), ara d'un altre calze. Escoltava una cançó d'Antonia Font mentre pensava amb la seva nova nina i de com aquesta li feia raonar (ja no embaucar-se) sobre na Rita.

-Ja no te faré pus cançons- repetia, deia i ho reflexionava. Esclar, ara pensava amb la Rita.

Però al nou ingredient de tots els seus somnis i fantasies ja n'hi escriuria ara prou de "cançons", tot i saber, aquesta vegada sí, que jugava amb foc, perquè una "cançó", de totes maneres, és massa polida per no compartir-la.

I sí, això és un home, un home que canta, calla i torna a cantar, tropissa tots els cops que faci falta amb la mateixa pedra. -Una pedra que ens acompanya tota la vida-.

Adrià Pons Pons

dimecres, 26 de novembre de 2008

petit regal de Ramón "lo foll"

Avui, com a primera vegada que publico alguna cosa aquí (així faig alguna prova de mecànica de blogs), us pas un fragment del llibre d'Amic e Amat de Ramón Llull que deixa molt què pensar i que segueix una mica la filosofia de molts intelectuals, des dels temps clàssics fins avui en dia.

-Digues, foll, has diners?-.

Respòs: -He amat-.

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni ducats?-.

Respòs: -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, languuiments, que són millors que emperis ni regnats.


Petits regals literaris que aniré fent, una salutació:

Adrià