Visc i visc, i encalç una vida
que s'encalça a si mateixa,
com dos cans qui juguen.
I don voltes, sempre, allà mateix.
només gast "enterra".
Diven que en jo passa es temps,
però jo no me'n entèm,
-demà no t'ho diré-
i estic dins un present
qui no s'acaba mai.
I talvegada un dia,
que n'hagi estat entès
que som equivocat
-com el Quixot dins es llit-
no perdré la llibertat,
només hauré transigit.
I sempre estic fent ombra
as meu rellotge de sol,
que tenc dins es cap;
aquí avont tot es mou
i tot està aturat.
Adrià Pons Pons
Açò passa quan no vols fer treball de Maragall, que t'avorreixes i penses...i sa veritat amb es treball den Maragall és que es temps me menga! dimarts, no!
Gran poeta Adrià Pons Pons! De ver, de ver...
ResponElimina