en Ponç Pons

Els paisatges d'infància no existiràn més...aquest és el títol del meu blog, ho heu vist, es clar. Però aquesta genialitat no se m'ha ocurrit a mi, és de en Ponç Pons.

Sincerament, he sentit moltes opinions sobre ell, sobre la seva personalitat, sobre la seva obra, algunes de bones, altres, malauradament, no tant. Del que vull parlar avui és de què és per a mi, breument, en Ponç Pons, i ho hauré de fer de manera resumida, perquè podria parlar molta estona del que pens d'aquest home.

Jo conec en Ponç Ponç des de que era petit. Vaig llegir, en el seu dia, en Miquelet el futbolista, el Vampiret Draculet o Entre el cel i la terra, entre d'altres. Val a dir que van ser llibres que hem van agradar molt, però no seria el Pons que me faria treure de dins meu la meva part més reflexiva, mitjançant la seva literatura i sobretot mitjançant la seva filosofia.

Fa un parell d'anys que llegeixo i rellegeixo alguns poemes de Ponç Pons. De cada dia, com en la bona literatura, trobo noves interpretacions i noves postures filosófiques dins els seus poemes. Vaig tenir la oportunitat, a més, de tenir una conversa amb ell.

I que n'he tret de tot això? Doncs una guia per a la meva concepció del món. I això vol dir que Pons sigui un doctrinari? Doncs no. Per ami, Ponç Pons és com el Marx per als comunistes, és com el John Lenon per als Hippies, com el Luter King per als negres o els no-racistes. Per a mi, Pons és, doncs, el creador d'una concepció de la vida molt interessant, la Neoànima menorquina i tot el que en ella es conclou.

Com és aquesta "neoànima"? Doncs no ho puc explicar breument, a més crec que la meva interpretació seria molt personal. Crec que cal llegir la seva obra per veure la concecpció de menorquinitat que ens ofereix el poeta alaiorenc i menorquí.

"Som indignes del do d'haver estat menorquins", "l'idioma en què escric no l'entenen ni els morts", "ja no hi ha vell-marins als penyals de Fornells", "Ho record mentre escric abocat a un futur /els paisatges d'infància no existiran més/aquell món que somii s'ha acabat i ja és mort, no vull viure per plànyer cap temps esfondrat", "sense tu no se viure" o "veure la mediterrània amb els ulls cecs d'Homer" són algunes cites del filòsof, fill pària de la seva illa, del seu món. Les poso com a "trailer" de la seva filosofia i la seva obra. M'agraden aquests versos.

El que m'agrada d'en Ponç tant com la seva obra, és la seva vida (dins el que conec, es clar, la seva vida pública), perquè és un home que és capaç d'agafar un càvec i sembrar tomàtics, és capaç de fer una paret seca o de guanyar algun dels premis més prestigiosos de la seva llengua. El consider un correcte ideòleg i una persona que ha estat capaç de demostrar l'amor a la seva terra sense caure en el victimisme, l'absurd o el xovinisme.

Clavat al meu cervell tenc aquella frase que ens va dir a en Tomeu i a jo: -atl·lots, anau el mes enfora que pugueu, viatjau. Però el més important del viatge és tornar a casa.

Gràcies per les teves paraules.

Adrià Pons Pons, menorquí.